L’esport femení i la seva presència als mitjans de comunicació

By
Updated: març 8, 2016

Avui se celebra el Dia Internacional de la Dona Treballadora o, simplement, el Dia Internacional de la Dona.  Els precedents d’aquesta jornada es remunten al 1908, quan al teatre Garrick de Chicago (Estats Units), es va fer un acte anomenat Dia de la Dona i, l’any següent, el 28 de febrer de 1909, es va celebrar a Nova York, el Dia Nacional de la Dona organitzat per les Dones Socialistes. Internacionalment, Alemanya, Suïssa, Dinamarca i Àustria van celebrar, per primera vegada, el Dia Internacional de la Dona el 19 de març de 1911. Anteriorment, però, a Copenhague, el 1910 i durant la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, es va demanar el sufragi universal i es va fixar el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Molts han estat els avenços en el camp de la igualtat entre homes i dones però encara existeixen diferències, com aquelles que destaquen la desigualtat salarial per la mateixa feina i ocupació. En el món de l’esport, també. Tradicionalment, la pràctica esportiva ha estat associada al món masculí, deixant a les dones de banda, com en moltes altres activitats. De fet, en els orígens dels Jocs Olímpics, a l’antiga Grècia, les competicions estaven destinades exclusivament als homes, fins i tot l’accés als estadis estava prohibit a les dones. «Ja ho veureu, arribarà un temps en què les dones podrem assistir als Jocs, i no només com a espectadores», deia una dona grega empipada a l’entrada de l’estadi en el còmic Astèrix i els Jocs Olímpics, d’Uderzo i Gosciny. «Sí, clar, i conduireu carros també», li responia tot rient un dels homes que feien cua. Aquesta vinyeta il·lustra perfectament la discriminació de la dona aleshores, una crítica dels autors envers aquella situació.

Tot i estar al segle XXI, l’esport femení no es troba en igualtat de condicions que el masculí. Les remuneracions econòmiques dels principals esportistes masculins és molt superior a les millors esportistes femenines —només cal veure la llista dels més ben pagats, on la primera dona és Maria Sharapova, que per cert, ahir va assegurar que havia donat positiu per Meldonium, en el lloc 26 i la segona, Serena Williams, en el 47, ambdues, doncs, tennistes— i, a més, la seva aparició en els mitjans nacionals i estatals és inferior.

Segons el llibre de Pilar López  Deporte y mujeres en los medios de comunicación. Sugerencias y recomendaciones (Consejo Superior de Deportes, 2011), una investigació que es va dur a terme en 108 països i que es va presentar el 2010, assegurava que les dones només eren protagonistes en les notícies esportives en un 11% dels casos (els homes, per tant, el 89%). A Espanya aquesta situació era encara més accentuada: 6% i 94%.

En el mateix llibre, i segons les dades aportades pel Consejo Audiovisual de Andalucía, només el 7,5% de les retransmissions esportives eren d’esports practicats per dones i, pel que fa a programes esportius, el 95% del temps estava dedicat a esports practicats per homes i només el 5% a dones. «Aquí tenim un equip, el Nàstic, que acapara molta informació. És el referent de la informació esportiva i fem un seguiment diari», admet Nati Navarro, periodista de Tac 12. «S’ha de tenir en compte la repercussió de cada notícia i, malauradament, un partit de futbol del Bonavista, per exemple, té més seguiment per part dels lectors que un del Tarragona Fem Bàsquet. Això és així», explica Vicente Izquierdo, cap d’esports del Diari Més.

Val a dir que la forma en què es tracta l’esport femení a Tarragona no té res a veure amb la resta de Catalunya o Espanya. «En l’àmbit local això no succeeix. Nosaltres som un mitjà públic i hem de tractar tothom de la mateixa manera. Ens guiem per la importància de l’èxit esportiu aconseguit i la categoria en què juguen els equips. No discriminem pel fet de ser noi o noia, això seria un insult», afirma Joan Andreu Pérez, periodista de Tarragona Ràdio de fa més de 25 anys. En la mateixa línia es manifesta Francesc Joan, cap d’esports del Diari de Tarragona: «Per a nosaltres, el fet que un esportista sigui home o dona no té res a veure. Decidim l’espai que li dediquem en relació als mèrits aconseguits i, en el dia a dia, en la categoria en què es juga. Amb tot, és evident que el futbol ocupa una gran part de la nostra secció, però si donem massa espai al futbol o no en general seria un altre debat».

En el llibre anteriorment citat, Pilar López assegura que en l’esport masculí hi ha una sèrie de referents molt clars (Messi, Alonso, Iniesta…) però això no passa en l’esport femení: «Encara que hi ha nenes que practiquen molt esport i s’esforcen. Si els mitjans ho ignoren, aquests valors positius no són referents per a la resta de les dones. De fet, en una enquesta feta a Màlaga [ciutat amb tradició basquetbolística] només un 20% dels enquestats sabien qui era Amaya Valdemoro».

 

IMGP8963

 

«En l’esport individual, pel que fa a nosaltres, destaquem més noies que nois perquè, a la demarcació, hi ha més dones les que han participat en Jocs Olímpics últimament, com Natalia Rodríguez, Berta Castells, Sonia Franquet o Andrea Fuentes, per exemple», diu Francesc Joan. Així, el 2007 gairebé la meitat dels rècords d’Espanya (223 dels 504 totals) van ser aconseguits per dones i, en els campionats del món d’atletisme de 2009 els homes i dones de la selecció espanyola van aconseguir les mateixes medalles, 12. De fet, el 2011, el 44% dels esportistes que tenien una beca ADO (Asociación de Deportes Olímpicos) era dona, així com el 34% dels que es trobaven en Centres d’Alt Rendiment.

Malgrat que la pràctica esportiva entre les dones ha augmentat significativament —un estudi fet per la Fundació per l’Esport Femení dels Estats Units mostrava que l’increment de la participació de les dones en l’esport a l’educació secundària des de 1972 havia estat del 900%—, l’interès a l’hora de consumir notícies esportives o veure esport en directe no és massa gran: «Les dones ara practiquen més esport que mai, però l’audiència de les notícies esportives i de les retransmissions continua sent masculina bàsicament», diu Nati Navarro. Segons el treball de Pilar López, «un 59% dels homes afirma veure tots o gairebé tots els partits de futbol que fan a la televisió mentre que un 50% admet no veure’ls mai. Pel que fa a programes esportius, el 47% dels homes els veu sempre o gairebé sempre, mentre que el 65% de les dones afirmen no veure’ls mai».

Els èxits esportius, però, no són garantia de difusió mediàtica. Segons dues antropòlogues de la Universidad del País Vasco, Carmen Díez  i  Jone M. Hernández, tot i que l’any 2007 va ser molt bo per l’esport femení basc en l’àmbit individual i d’equips (Edurne Pasaban, l’Hondarribia de bàsquet, etc) els mitjans de comunicació no ho van destacar suficientment i encara se centraven en els equips masculins que no havien tingut resultats destacats.

En l’àmbit estatal, les diferències són evidents i només el Diario As va afegir un apartat al seu lloc web centrat exclusivament en esport femení. Amb tot, el 2010, una enquesta revelava que el 88% dels homes i el 87% de les dones consideraven que els mitjans de comunicació dedicaven més atenció a l’esport practicat per homes que per dones. «Ens agradaria fer un seguiment diari als diferents equips del territori, però no arribem a tot arreu. Amb tot, sempre intentem fer reportatges d’esports més minoritaris o que no tenen tanta presència mediàtica», afirma Nati Navarro. En la mateixa línia es manifesta Vicente Izquierdo: «Els mitjans tenim una estructura petita en la major part dels casos i no podem fer-ho tot. S’ha d’admetre que el futbol, en el nostre cas i crec que en la majoria, ocupa gran part de l’espai de la secció d’esports. Per poder publicar cada vegada més necessitem l’ajuda dels clubs, que ens aportin informació i, en aquest sentit, el TGN Bàsquet n’és un exemple. Això ens facilita la feina perquè nosaltres no podem arribar a tot arreu».

El 2001, el director del canal de notícies suec Västerbotten News va prometre equilibri a l’hora d’entrevistar experts al seu informatiu. El 2006 va complir la seva promesa i el 44% d’entrevistats va ser dones, l’audiència femenina va augmentar i la masculina es va mantenir.

«A mi em va començar a agradar el bàsquet quan existia el pavelló Sant Jordi, on també hi havia bàsquet femení. És per això que sempre li dedico temps, ja ho feia quan l’equip estava a Primera Catalana Femenina, encara més ara que es troba a Copa Catalunya Femenina. A Tarragona crec que ningú discrimina i només s’ha de veure la difusió que va tenir el fitxatge d’Stephanie Douglas», diu Joan Andreu Pérez.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.