Núria Vilamajor: «No sóc d’aquelles persones que es rendeixen»

Núria Vilamajor és molt jove —20 anys— però té molt talent. Enguany ha disputat la seva primera temporada a Copa Catalunya Femenina, tot un repte per a ella. Admet que al començament tenia por, que ha millorat amb el pas de les jornades però que ha hagut de superar la seva inseguretat i la falta de confiança a còpia de treball i també gràcies a les companyes i el cos tècnic.

Què has après aquesta temporada?

Moltes coses. Mai havia jugat en aquesta categoria i he hagut de jugar contra noies molt més grans que jo. Crec que he après a confiar molt més amb mi.

Ets una jugadora diferent de quan vas començar?

Sí. Al començament tenia molta por de la categoria i a poc a poc he anat millorant.

Per tant, no hem vist la millor versió de Núria Vilamajor.

No. Hi ha hagut moments durant la temporada que he jugat bé, però molt puntuals. Puc donar molt més de mi.

Va haver-hi algun moment de la temporada que vas pensar que Copa Catalunya era massa per a tu?

Sí. A la meitat de la primera fase pensava que jo allí no hi feia res, que no era el meu lloc. Vaig parlar amb Jordi Crespo [segon entrenador] per dir-li que no em trobava còmoda a la categoria. Era frustrant veure que ho feia bé als entrenaments però que les coses no sortien.

Vas pensar a plegar?

No.

Què li vas dir a Jordi Crespo quan vas anar a parlar amb ell?

Que Copa Catalunya no era per a mi.

Continues pensant el mateix?

No.

Quan vas canviar d’opinió doncs?

La xerrada amb Crespo va ser molt important. Allò em va ajudar molt i també l’equip. Les companyes sabien que a mi m’estava costant molt i em van recolzar i animar en tot moment.

O sigui vas anar de menys a més. I quan millor jugaves, s’acaba la temporada.

[riu] Sí, m’hagués agradat que la lliga continués. Ara només penso tornar a jugar.

Pel que dius, no es tractava de les teves aptituds tècniques sinó d’una qüestió mental, de confiança.

Així és, sempre em passa el mateix. Tots els entrenadors m’ho han dit des de primer d’ESO.

Només et passa amb el bàsquet o aquesta inseguretat és en totes les coses que fas?

Amb tot, en general.

Com ho superes?

Fent-ho, equivocant-me i aprenent dels meus errors.

Ets, per tant, una lluitadora, no llences mai la tovallola.

Totalment. Treballo molt per fer les coses bé en qualsevol situació de la meva vida. No sóc d’aquelles persones que es rendeixen.

Tu ets una jugadora bàsicament ofensiva. Aquesta falta de confiança s’accentuava quan sorties a la pista i no anotaves el primer tir?

Al començament sí, després no. Abans, les errades ofensives em perseguien a la jugada posterior, en defensa, i durant tot el partit. Això és una de les coses que he canviat enguany, ara mantinc la concentració.

Deixant de banda les qüestions de fortalesa mental, en l’apartat tècnic has millorat en algun aspecte?

En el tir i, sobretot, en les entrades a cistella. Albert [Del Rey] sempre em deia: «No facis la ronda litoral!», en referència a que anava esquivant rivals. Ara vaig més directa a l’anella.

Tu dius que tens ganes de tornar a jugar, que t’hauria agradat continuar disputant la competició perquè et trobaves en un gran moment, però marxes d’Erasmus tres mesos a partir del setembre. Això no pot provocar que quan tornis al desembre et trobis en la mateixa situació que a principis de temporada?

Sí, em costarà. No ho dic per les noies, que les conec a totes i m’ajudaran, però sóc conscient que hauré de treballar el doble. Em costa molt agafar confiança però la perdo de seguida. Amb tot, ja estic buscant un equip a Anvers per poder jugar aquells mesos i no estar aturada.

On creus que pots arribar com a jugadora?

Albert m’ha dit que si continuo treballant i confio amb mi, podria jugar a Lliga Femenina 2 però jo no vull pensar en res d’això ara. Necessito millorar a Copa i més endavant ja veurem.