by Transposh - translation plugin for wordpress

Oliver Fuentes: «El bàsquet ha estat la meva gran passió i res del que he fet després, per molt que m’hagi agradat, s’hi ha acostat»

By
Updated: gener 25, 2018

La presentació d’equips del TGN Bàsquet que es va fer dissabte passat 20 de gener va tenir un convidat molt especial. Oliver Fuentes (5/2/1975) va ser un jugador de bàsquet que estava cridat a ser una estrella del bàsquet català, estatal i europeu però que una lesió, per culpa d’una mala decisió tècnica, va apartar de l’elit. Fuentes, potser alguns el recordaran, era un jove escorta que jugava al Barça d’Aíto (amb Epi, Jiménez, Galilea, etc), amb el cabell pèl-roig i amb molt de talent, «era una espècie de Juan Carlos Navarro abans de Juan Carlos Navarro», deia d’ell el periodista Jesús Pérez Ramos en un reportatge sobre la figura de Fuentes titulat Oliver Fuentes: esta es mi historia.

En aquell text s’explica la història del noi que apuntava a estrella però que no ho va ser. Oliver Fuentes va formar part de la primera fornada de jugadors de bàsquet en estar a la Masia perquè fins aleshores només hi residien jugadors de futbol. Era un gran anotador, amb una facilitat increïble per atacar però aleshores els tècnics del Barça van decidir canviar la seva mecànica de tir, no perquè no fos efectiva, que ho era i molt, sinó per una qüestió estètica. «Navarro llença de qualsevol manera, ¿li ha canviat algú la seva mecànica de tir?, les fica i llestos», deia en aquell reportatge. Els entrenadors blaugrana volien que tingués un «llançament bonic» i per això el van sotmetre a llargues sessions de correcció, assegut en una cadira canviant la seva mecànica. El problema és que al forçar la seva manera de llençar, patia subluxacions i se li bloquejava el braç. «Em preguntaven on em feia mal, però no tenia dolor, simplement el braç se me n’anava de lloc», deia aleshores. El seu rendiment va caure en picat, el Barça el va cedir al Lleó i després al Múrcia, però res. A partir d’aleshores tot un periple per diferents metges i especialistes que, tot i alguna operació, mai van poder solucionar el seu problema, fins que va decidir retirar-se.

Vostè apuntava a estrella, però una decisió errònia de l’equip tècnic del Barça va provocar una lesió que va precipitar la seva retirada. Encara hi pensa?

Es va decidir canviar la meva mecànica de llançament i allò va ser contraproduent, potser el problema de les meves espatlles hauria sortit igual, no ho sé. Ara, però, ja no em preocupa allò.

En aquell reportatge vostè es mostra molt dur amb Aíto García RenesesAíto la va cagar i punt, va voler canviar la mecànica de tir a un noi a qui no se li havia de canviar i la va cagar, no li va sortir bé i ja està», deia aleshores), li retreu no només l’errada sinó que després l’ignorés completament, s’esperava quelcom més d’Aíto?

Ell no va ser el responsable directe de canviar-me la mecànica de tir, sinó un segon o un tercer entrenador. Potser sí que durant molts anys vaig esperar una disculpa d’ell però també és veritat que Aíto ha entrenat un munt de gent, potser no havia d’estar pendent de mi anys després. Aquella decepció que vaig sentir envers ell va ser fa anys, després de veure’l per primera vegada. Des d’aleshores l’he vist alguna vegada més i hem parlat, sense que fos una conversa profunda, i el tracte ha estat molt cordial. Ara tinc un gran record d’ell, em va fer debutar i em va ensenyar moltíssim i no només dins de la pista, sinó fora també.

Vostè es qualificava com «un malalt de bàsquet», que no havia conegut ningú que havia estimat aquest esport tant com vostè.

És veritat. El bàsquet era una autèntica passió per a mi i res del que he fet després, per molt que m’hagi agradat, s’hi ha acostat.

També va dir que un cop es va retirar va veure que hi havia vida més enllà del bàsquet.

Sí, jo només vivia pel bàsquet. Als meus pares, que residien a Sant Joan de Vilatorrada, amb prou feines els veia perquè a banda d’entrenar i jugar, anava a veure partits o els mirava per la tele. Ara, amb l’edat i l’experiència, t’adones que hi ha més coses a la vida. Penso que els caps de setmana, quan no tenia partit, hauria d’haver anat al poble, a veure la família, i no ho vaig fer. El fet de retirar-me tan aviat per culpa de la lesió em va fer adonar de tot això.

Els joves d’ara viuen tant el bàsquet com vostè aleshores?

Avui en dia, ser jove i arribar a triomfar és molt difícil. S’ha de tenir en compte que, per exemple, en clubs grans, hi ha la pedrera i, a més, la possibilitat de fitxar un munt de jugadors comunitaris o estrangers. Quan jo estava al júnior del Barça tenia oportunitats amb el primer equip, jugava en els partits més fàcils o quan l’equip guanyava de molt. Ara això és molt difícil. Els nois saben que quan hagin de donar el salt al primer equip hi haurà algú que els barrarà el pas i això pot ser desmotivador.

Ara que esmenta el Barça, què li passa al conjunt blaugrana que no rutlla de fa anys?

Crec que falta sentiment, gent de la casa. En un gran club com el Barça, el primer equip ha d’estar format, en la seva base, per gent de la casa. Hi ha d’haver una part molt substancial de jugadors que sàpiguen com costa arribar al primer equip. Els joves de la pedrera somien en arribar al primer equip i es passen sis o set anys entrenant dues o tres vegades al dia. Recordo que quan estava al Barça, al migdia, de tres a quatre, feia tecnificació i al matí i a la tarda també tenia entrenament i, fins i tot, quan vaig arribar al primer equip, feia quatre sessions al dia. Ara, quan arribes a debutar al primer equip, t’aferres al teu lloc com sigui perquè saps com de difícil ha estat arribar.

S’han vist partits autènticament decebedors…

El que no pot ser és veure, com hem vist els últims anys, que vingui el Madrid i et guanyi de 40 al Palau. Segur que poses quatre jugadors del B i dos o tres americans bons i no perdràs mai a la vida de 40 punts per molt bon Madrid que tinguis al davant. Jo no dic que hi hagi desídia, però allò que es veu clarament és que quan les coses van malament, ningú estira del carro.

Parlem del TGN Bàsquet. Aquest és un club que va sorgir d’aquesta escola que tenim aquí al davant, el Sagrat Cor, creu que això és important per a fer un club sòlid, reforçar el sentiment de pertinença?

Això és indiscutible, el sentiment de pertinença és cabdal perquè, com deia, et permet fer un pas endavant en els moments difícils. Al final, i això val per a equips grans i petits, l’aficionat vol veure nois de la casa, aquell que va començar d’infantil, nois i noies que fa anys que estan al club.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *