Stephanie Douglas: “Jugar amb els Globetrotters va ser genial, un somni fet realitat”

Stephanie Douglas (12/10/1984) és la gran esperança del Tarragona Fem Bàsquet per salvar la categoria en el seu debut a Copa Catalunya Femenina. Douglas, que pot jugar en qualsevol posició exterior i que es defineix com a escorta, té un potencial físic enorme  -“m’encanta fer esport cada dia”- i, a més, és extremadament hàbil amb la pilota a les mans, un fet que va propiciar el seu fitxatge pel mític equip The Harlem Globetrotters, sent una de les úniques 13 dones en jugar-hi -ara al febrer n’hi haurà una altra, que serà, doncs la catorzena-. Douglas, que ha creat una gran expectació, podrà debutar amb la samarreta lila aquest dissabte en l’important partit que el Tarragona Fem Bàsquet disputarà contra un dels seus rivals directes per evitar el descens, el CEJ L’Hospitalet (20 h).

Aquesta és la seva segona experiència europea com a jugadora de bàsquet [la primera va ser fa dues temporades a la segona divisió alemanya], què n’espera?

És un honor per a mi estar aquí i estic molt agraïda per la confiança que m’ha donat el club. Com bé dius és la meva segona experiència europea i estic encantada de tornar. Només penso a jugar bé i oferir victòries a l’equip.

La seva arribada ha creat molta expectació. Què pot oferir vostè al bàsquet català i al públic que està desitjant veure-la jugar?

Sóc una jugadora que té molta habilitat amb la pilota tal com molta gent sempre diu, especialment a l’hora de driblar. També puc anotar molts punts. Si puc combinar ambdues coses, crec que puc ajudar l’equip a guanyar.

Coneixia alguna cosa del bàsquet que es juga aquí?

No gaire, la veritat. En el viatge des de l’aeroport [de Barcelona] a Tarragona he estat xerrant amb Olivia [Fouty] i ella m’ha anat explicant moltes coses del club, de la lliga, una mica de tot. Crec que tot anirà perfecte.

Per què va decidir fitxar pel TGN Bàsquet?

El meu representant és el mateix que el de Livy [Fouty] i em va dir que el club estava buscant una jugadora exterior.  Jo volia continuar jugant, no volia estar tot un any aturada i quan va arribar l’oferta del TGN Bàsquet no m’ho vaig pensar. De seguida vaig buscar a internet informació sobre el club i la ciutat. Sabia que Livy entrenava un equip de nenes al club, que n’hi ha moltíssims, i això és fantàstic. M’agrada ajudar als més joves, que creixin com a bones persones i jugadors [Douglas ha format part del projecte BELL (Building Educated Leaders for Life), una organització que va sorgir el 1990 de la facultat de dret de la universitat de Harvard quan un grup d’estudiants negres i llatins van decidir crear un projecte per millorar les condicions d’aprenentatge i d’oportunitats per a nens i nenes amb pocs recursos]. Crec que és un club fenomenal perquè treballa amb molts nens. Això, el clima i el que vaig poder veure de la ciutat, em van fer decidir de seguida.

L’equip necessita un líder al perímetre, algú capaç de decidir. Quin creu que pot ser el seu paper en el joc?

M’agrada rebre la pilota, ser una tiradora. Si és necessari, puc assumir el control del joc, és clar. Però sinó, m’agrada jugar oberta i partir d’allí buscar la millor opció, com intentar conectar amb Olivia [Fouty].

Estem destacant les seves virtuts ofensives, però la pregunta és: és vostè una bona defensora?

Totalment, tinc els braços molt llargs [riu], puc, per tant, tallar línies de passada i fer el que calgui per defensar prou bé.

Arriba vostè en un moment que l’equip realment la necessita. Ara hi ha els partits més complicats en què el Tarragona Fem Bàsquet es juga la permanència. Coneix la situació esportiva del grup?

Sí, i tant. Estic convençuda que puc fer el millor per l’equip en cada moment i segur que, al final, el grup aconseguirà el seu objectiu.

Vostè, que va militar en diferents equips de la màxima divisió de la lliga universitària, va deixar de jugar a bàsquet quan va acabar la universitat. Per què ha tornat a jugar ara?

En aquella època, una vegada vaig graduar-me, volia dedicar-me professionalment a allò pel que m’havia format [màster en Lideratge i administració en l’educació]. Volia també ajudar a la meva família i, evidentment, guanyar-me la vida també. El que passa és que, a mesura que passaven els anys, enyorava jugar a bàsquet i per això he tornat, perquè m’agrada molt, és una part important de mi. M’agradava allò que feia, però sempre havia volgut jugar a bàsquet com a professional, per això vaig entrenar molt fort per aconseguir-ho i fa dues temporades vaig poder anar a Alemanya.

Com va arribar als Globetrotters?

Si vols que et digui la veritat, no sé com va anar. Sé que va sorgir l’oportunitat de jugar per a ells [Globetrotters] i va ser sensacional, vaig gaudir molt d’aquella experiència. Va ser genial perquè em vaig sentir com una nena, va ser un somni fet realitat perquè quan era petita els veia i volia jugar amb ells. Vaig poder viatjar pels Estats Units i, amb el que feia, dibuixava un somriure a les cares dels nens. Amb tot, volia jugar al bàsquet de competició i li vaig dir al meu agent i, mira, per això estic aquí.

Vol continuar jugant al bàsquet doncs?

Evidentment, als Estats Units o on sigui.