Víctor Lapeña: «S’han de destinar els mateixos recursos al bàsquet femení que al masculí»

El Torneig de Cambrils acostuma a rebre visites il·lustres de personalitats del món del bàsquet català i estatal. Ahir en va rebre una de molt especial, la de Víctor Lapeña, entrenador professional de bàsquet femení que, a més, és el pare de Marta Lapeña, jugadora del benjamí femení de tercer del TGN Bàsquet. Lapeña, que acaba d’aconseguir brillantment el campionat de l’Eurocup amb l’Orenburg rus (derrotant a la final a domicili el Montpeller, que havia eliminat en semifinals l’Uni Girona, amb un resultat de 57-75 després de perdre a casa per 71-75), és un tècnic amb un gran palmarès en el bàsquet femení estatal (campió de lliga amb el Perfumerías Avenida —equip al qui, per cert, va derrotar a quarts de final de l’Eurocup—) però també amb la selecció espanyola, sigui en categories inferiors (campió d’Europa sub-16, sub-18 (dues vegades) i sub-20, subcampió del món sub-17 en dues ocasions) o en la selecció absoluta com ajudant de Lucas Mondelo: campió d’Europa (2013 i 2017), subcampió europeu 2007, bronze (2009 i 2015), subcampió del món 2014 i subcampió olímpic 2016.

Però la relació amb el TGN Bàsquet no s’acaba amb la presència de la seva filla Marta en les categories inferiors del club lila, sinó que la seva dona, Ester Farré, va militar al conjunt tarragoní fa unes temporades, quan l’equip jugava a Primera Catalana. Farré va ser una de les jugadores importants del panorama català, amb experiència a la Lliga Femenina 1 i Lliga Femenina 2. Lapeña, que ara passa uns dies de descans amb la seva família, ha anat a veure la seva filla Marta, la gran (tenen dos fills més, una nena i un nen), al Torneig de Cambrils.

Enhorabona pel campionat, el seu equip no constava com un dels favorits…

Ha estat una fase final increïble. Hem guanyat el campionat contra tot pronòstic, després de vèncer en els quarts de final el Perfumerías Avenida, a semifinals el campió italià Familia Ischio i finalment, a la gran final el Montpeller i davant del seu públic. Ara puc gaudir-ho a casa, a Tarragona, amb la família.

Vostè viu a Rússia durant tota la temporada, lluny de la seva dona i dels seus tres fills petits, com ho porta això?

És molt difícil compaginar la meva feina amb la família. Has de marxar de casa molt lluny i deixar la família aquí sabent que seran uns mesos molt complicats però intentes concentra-te en la teva feina i fer-ho el millor possible. És cert que amb les noves tecnologies és més fàcil mantenir el contacte amb la família, abans era tot molt més difícil. Però clar, no es pot comparar amb el fet de tenir-los a prop i poder abraçar-los i petonejar-los.

Vostè és un tècnic prestigiós, amb un gran palmarès. Per viure de la seva passió, el bàsquet, els entrenadors de l’estat espanyol han de marxar fora?

Arran de la crisi econòmica els sous de les jugadores i dels entrenadors van patir una forta davallada a Espanya. D’aquesta manera, els que volem viure de la nostra feina hem de marxar fora. Tant de bo la situació anterior a la crisi es restableixi perquè no hi ha res com estar a casa.

Quina diferència hi ha entre el bàsquet rus i les competicions espanyoles?

Les competicions que es juguen a Espanya estan molt ben organitzades però la diferència amb el bàsquet rus és la gran quantitat de recursos humans que es destinen per a un equip o per a  tota la competició. Fàcilment hi ha tres o quatre vegades més personal per organitzar un partit que aquí. Pel que fa a l’àmbit tecnològic, tot és el mateix perquè a tot arreu els entrenadors intentem estar a l’última.

Aquests recursos humans que esmenta, són comparables als que es destinen en la competició masculina?

La diferència a l’hora de destinar personal en un partit o equip de la lliga masculina i la femenina a Rússia existeix, però és molt menor que la que trobem a Espanya, per exemple. La logística i l’espectacle que hi ha en els partits de la  lliga ACB no són comparables amb els de la Lliga Femenina. A la lliga russa ens apropem més al bàsquet masculí en aquest aspecte.

Per què es produeix aquest salt de qualitat en el bàsquet femení rus?

Una de les raons es troba en el pressupost dels governs locals o regionals. Aquestes administracions aporten molts diners per tal que els equips femenins siguin competitius. El nostre equip, per exemple, no té cap patrocinador privat sinó que tot prové del govern d’Orenburg. Per sobre del president del club hi ha el responsable d’esports d’Orenburg.

Últimament, l’esport femení està revifant a Espanya. Hi ha més seguiment i, per exemple, alguns partits de futbol han registrat grans afluències de públic. Però la diferència amb l’esport masculí encara és notable, per què creu que passa?

Hi ha alguna cosa que es perd pel camí en el bàsquet femení. Tu veus partits de categories inferiors de nenes benjamines, alevines o infantils, sigui en campionats d’Espanya com autonòmics, i els pavellons s’omplen i la il·lusió de les jugadores i dels pares és la mateixa que en masculí. Després, quan aquestes nenes es fan grans, es perd  la cultura de l’esport femení dins de la societat. Ara, però, crec que s’està recuperant en tots els esports. Es tracta que es destinin els mateixos recursos que es destinen a l’esport masculí. Si volem la plena igualtat entre homes i dones, ho hem de fer. Si al final aquests recursos, per part de les administracions, arriben, viurem una situació de normalitat. Per què un equip de Lliga Femenina no ha de tenir les mateixes ajudes que un equip d’ACB?

Lapeña, amb la seva dona, l’exjugadora del TGN Bàsquet Ester Farré, i la seva filla Marta, que juga al benjamí femení de tercer del club lila.

Això afecta també als mitjans de comunicació?

Sí, els mitjans també han d’apostar pel bàsquet femení i per l’esport femení en general. Però com deia anteriorment, tot està relacionat en crear aquesta cultura de l’esport que no distingeixi entre nois i noies. Quan els nens i les nenes són petits, tothom gaudeix per igual dels partits i les competicions, tal com es pot veure aquí, al Torneig de Cambrils del TGN Bàsquet. Tothom empeny en la mateixa direcció quan els nens i nenes juguen de petits. Després no. Cal que administracions, mitjans de comunicació, entitats de tota mena i patrocinadors privats, no facin distincions si volem realment una paritat com es proclama. Per què quan es fan grans hi ha aquesta diferència?

El TGN Bàsquet sempre ha apostat pel bàsquet femení, de fet, el seu equip sènior és femení i no en té de masculí per decisió pròpia en una entitat amb 33 equips de les dues categories. Com veu aquesta iniciativa, el Torneig de Cambrils, que el TGN Bàsquet organitza de fa setze temporades?

El TGN Bàsquet és un exemple de compromís. Vaig poder comprovar quina estructura tenia el club i com de bé s’hi treballava quan vaig estar dos mesos sense equip. La gran quantitat de gent que hi forma part, la majoria de forma altruista, fa que el club sigui cada vegada més gran. Un dels resultats de la bona feina és el Torneig de Cambrils que organitzen cada any, on venen equips de tota Catalunya i d’arreu de l’Estat i, fins i tot, equips d’altres punts d’Europa. Tot això fa que els nens i nenes millorin i es relacionin amb altres nens d’altres cultures i això és el que tots els pares volem. Aquests valors que impulsa el TGN Bàsquet són fantàstics.