Lala López, un àngel del TGN Bàsquet que busca fer camí a Irlanda

«En el primer partit que vaig jugar, vaig anotar 22 punts en 35 minuts de joc, van ser les millors estadístiques de la meva vida». Lala López, una de les tres integrants dels Àngels del TGN Bàsquet, riu quan recorda aquell primer enfrontament en terres irlandeses, país al qual va arribar el mes d’octubre d’enguany buscant el seu particular El Dorado. López (23 anys), ha estat una de les membres més actives del club lila els últims temps, organitzant nombroses activitats dins de l’activitat frenètica del club.

Lala ara viu a Galway, una petita ciutat (80.000 habitants) a la costa oest d’Irlanda, on ha arribat per millorar el seu anglès —que ja era prou bo— i per agafar experiència professional i, evidentment, personal, en un d’aquells viatges que marquen la vida de qualsevol persona per a sempre. «De moment encara no he trobat la feina que volia però estic buscant. Tampoc tinc pis i ja m’han dit que això seria molt complicat perquè a Galway hi ha pocs pisos de lloguer i els que estan lliures, són caríssims», explica. Així, viu a l’hostal envoltada de gent de tot el món amb qui ha format un grup molt representatiu de cultures d’arreu del planeta.

En un entorn nou, l’exentrenadora del TGN Bàsquet va buscar un valor refugi, com l’or en el món de les finances. «A la segona setmana d’estar aquí ja tenia una pilota de bàsquet i anava amb ella a tot arreu. Necessitava sentir-me segura i per a mi, el bàsquet és seguretat».

D’aquesta manera, va decidir buscar un equip per jugar. Així, gràcies a la mediació del vicepresident del TGN Bàsquet, Iñaki Liarte, Lala López va anar a un partit dels Meteors, el club irlandès que cada any disputa el Torneig de Cambrils que organitza el club lila. Allí va parlar amb un dels membres de l’entitat de bàsquet irlandesa, que el va posar en contacte amb una jugadora del que posteriorment ha estat el seu equip, el Moycullen Basketball Club. «Em van acollir de seguida i la rebuda va ser sensacional. La competició, però, equivaldria a una Tercera Catalana i en la nostra lliga, que es disputa per tot el comtat de Galway, hi ha només vuit equips», diu.

En el seu equip totes les jugadores són irlandeses o angleses i, fins i tot, hi ha una noia dels Estats Units que, però, fa molts anys que viu a Galway. Lala és, per tant, l’única jugadora no anglosaxona del sènior femení del Moycullen. «El pavelló on juguem, el Westside Community Center, és molt petit. En canvi, el partit que vaig veure el primer dia, allà on vaig contactar amb el meu equip, el pavelló Kingfisher, és més gran. Els nois juguen en el que seria una Copa Catalunya o Primera Catalana. Aquella era la màxima divisió irlandesa», explica.

Tot i estar en una ciutat que té un encant especial —Galway serà, juntament amb Rijeka (Croàcia), capital europea de la cultura l’any 2020—, Lala López admet que enyora Tarragona: «És evident que trobes a faltar moltes coses. M’agrada molt Tarragona i, clar, estàs lluny de la teva família i amics». L’exentrenadora del TGN Bàsquet assegura que intenta està informada en tot moment d’allò succeeix al club lila i manté el contacte amb alguns dels seus membres: «Cada setmana llegeixo totes les cròniques dels partits de tots els equips del TGN Bàsquet i parlo sovint amb els dos altres àngels (Anna Berasategui i Montse Martí). També parlo molt amb Albert del Rey, amb qui ens enviem molts vídeos de bàsquet per tal de continuar aprenent. Ah, i ma mare passa cada setmana pel pavelló i molta gent li dona records per a mi i això em fa feliç».

López no té data de tornada encara perquè vol agafar experiència en la seva carrera professional —es va graduar en Administració i Direcció d’Empreses— i vol entrenar a Irlanda. «No vull comprometre’m amb cap equip encara perquè tot dependrà de la feina que aconsegueixi. He de poder compaginar les dues coses però, si soc sincera, em moro de ganes d’entrenar», diu tot rient.

Segons Lala, a Galway el bàsquet de formació està més orientat al lleure i no tant a la competició, però això no li resta ganes d’estar dirigint un equip des de la banqueta. «No sé quan tornaré, però si d’una cosa estic segura és que, quan torni a Tarragona, vull reincorporar-me al TGN Bàsquet, és un club que forma part de mi».