El Meteors, aspirant al títol d’Irlanda, també disputa el Torneig de Cambrils

“Puc parlar català si vols”, em diu Ken Maloney, entrenador del conjunt irlandès del Meteors. Aquest veterà de les banquetes és una caixa de sorpreses. Va començar a entrenar a 17 anys i va arribar al món del bàsquet després de jugar a futbol i a hurling, un esport d’origen celta però del que es creu que ja es jugava a la prehistòria. Està considerat l’esport de camp més ràpid del món i és molt popular a Irlanda i, per si a algú li fa mandra buscar imatges o més informació per internet, es pot dir que és semblant, com a concepte, tot i que no són ni de bon tros el mateix, al lacrosse, aquell esport que les pel·lícules d’universitats americanes han donat a conèixer al món. “Vaig provar el bàsquet i em va agradar. Tenia una velocitat semblant”, diu.
Maloney dirigeix un equip, el Meteors, que ha quedat campió de la zona de Dublin, d’un milió i mig d’habitants, i quan torni al seu país, després del seu pas per Cambrils, disputarà el campionat nacional d’Irlanda amb altres cinc equips. “No som favorits. Crec que tots tenim un nivell semblant. Seran partits molt durs i igualats, com els que estem jugant aquí”, diu somrient. De fet, després del matx contra l’infantil femení A del TGN Bàsquet, Maloney em reconeixia que havia patit molt a la banda -perquè d’asseure’s a la banqueta, poc-. “Tots els partits que estem jugant aquí estan sent iguals, molt emocionants”, diu mentre es posa la mà al pit, bromejant sobre la possibilitat que li agafi un atac de cor.

El bàsquet a Irlanda, explica Maloney, va patir, durant els anys de crisi, una davallada per la falta de suport de les institucions. “El nivell de l’equip nacional ha baixat molt perquè Irlanda va patir molts problemes econòmics i el bàsquet va deixar de rebre suport institucional, molt més que d’altres esports. Ara estem començant de nou per tornar a tenir un bon nivell en un termini relativament curt de temps. No fa massa que vam anar a Girona a jugar contra la selecció catalana femenina i només vam perdre per vuit punts. Crec que vam demostrar que som competitives”, diu mentre afirma que els millors jugadors del seu país haurien de jugar en la segona divisió d’Espanya (LEB Or) i només un petit grup de tots aquests podria arribar a fer-ho a l’ACB.
Maloney contagia entusiasme quan parla de bàsquet. L’apassiona, es veu d’una hora lluny. “Hauré entrenat potser 2.000 nens a la meva vida però encara tinc molta il·lusió. Estic en un club que té 24 equips i, per tant, és prou gran. M’agrada”, diu tot rient. “Per què parlo català? Perquè la meva dona és de Reus”.