Pol Olivier: «Al bàsquet americà et fan sentir especial»

By
Updated: juliol 19, 2016

Pol Olivier (24/9/1994), és un jove tarragoní que milita a la universitat Northwest Nazarene University (Nampa, Idaho), a l’NCAA II, concretament a la Great Northwest Athletics Conference. Va arribar allí després de passar un any a Canàries, al Canarias Basketball Academy (CBA), una entitat destinada a millorar el rendiment dels jugadors de bàsquet. Olivier va estar al Campus del TGN Bàsquet divendres passat per explicar la seva experiència en aquesta universitat americana —poc més de 2.000 estudiants— a Nampa, una població semblant a Tarragona (82.000 habitants el 2010), on estudia l’equivalent a Ciències de l’Activitat Física i l’Esport.

Enguany l’equip de la Northwest Nazarene University ha quedat penúltim de conferència (4 victòries i 16 derrotes) en una lliga d’11 equips on competeixen dos conjunts d’Alaska i en què el campió, Western Oregon, va arribar a la Final Four de l’NCAA II. Olivier ha fet unes estadístiques de 2,8 punts, 1,5 rebots en 17,2 minuts per partit en els 26 enfrontaments que va disputar la temporada 2015/2016.

On i quan va començar a jugar a bàsquet?

A la meva escola, Lestonnac, de ben petit. Quan vaig començar l’ESO vaig anar al CBT, on vaig estar els dos primers anys de cadet.

Perquè no s’hi va quedar?

Quan havia de fer el salt a la categoria júnior em volien posar al segon equip i això no em va agradar. Sóc un noi molt competitiu i creia que aquella no era la millor opció per a mi.

Què va fer?

Vaig marxar. Preferia fer un pas enrere, buscar un club més modest però que em servís per jugar, millorar el meu nivell i desenvolupar-me plenament com a jugador. Vaig anar a Vila-seca i allí em va entrenar una persona clau en la meva vida com a jugador: Oriol Pozo. Ell va confiar amb mi des del primer moment, em va dir que tenia un gran potencial.

Com és que el CBT no ho va saber veure?

No ho sé. Em van dir que havia d’anar a l’equip B i jo no hi estava d’acord. A Vila-seca, amb 15 anys, vaig debutar a lliga EBA, a les ordres de Carlos Aparicio. Malauradament, aquell equip, es va desfer i en el meu segon any de júnior vaig anar al Ploms, entrenat per Raül Bonet.

Però Tarragona se li estava quedant petita i vostè va voler fer un salt important.

Sí, vaig marxar al CBA. Al meu entrenador, Oriol Pozo, li van oferir entrenar allí i em va dir que hi anés. Hi havia jugadors de tot arreu, de tot el món. La filosofia era més americana i pensava que seria una molt bona oportunitat per millorar com a jugador, aprendre anglès i presentar-me per fer la selectivitat dels Estats Units.

Va ser un bon any, doncs.

Sí, però també molt i molt dur perquè era molt jove i mai havia estat fora de casa. Enyorava la família, els amics, Tarragona…

 

Olivier 4 - copia

Allò, però, li va permetre fer el salt a la lliga universitària americana.

Sí. Quan estava a Canàries em van fer un vídeo i em van sortir ofertes d’equips de l’NCAA. Finalment em vaig decidir per la universitat on estic ara perquè em van oferir una beca completa, és a dir, cobreixen totes les despeses.

Com va ser aquell primer any?

Quan jo vaig arribar, no coneixia ningú, només havia parlat amb ells, amb els entrenadors, per Skype. Ells, però, ho van fer tot molt fàcil, em van rebre molt bé. El fet d’haver estat a Canàries l’any anterior em va ajudar a adaptar-me a la nova situació.

Quines diferències, a nivell de bàsquet, va notar en arribar a Idaho?

El bàsquet americà és molt ràpid i molt físic. Els jugadors són molt forts allí. Recordo que el primer partit que vaig jugar, al cap de dos minuts, no podia dir ni fava. La intensitat del joc era increïble. Físicament he hagut de treballar molt per poder competir en aquella lliga.

Prefereix aquella manera de jugar o la d’aquí?

Allí no hi ha treva. Si tens la pilota i pots córrer, corres. No cal que li passis al base si tu estàs en una bona disposició de sortir en transició. Amb tot, els anys següents l’equip ha trobat l’equilibri perquè han anat arribant jugadors europeus i això ha fet que l’estil s’anés europeïtzant, en certa manera. A mi, personalment, m’agrada poder barrejar el millor de cada estil de joc. Si cal anar de pressa, s’ha d’anar de pressa, però si cal aturar el joc, s’ha de fer.

Què hauríem d’aprendre del bàsquet americà?

La passió que tenen per aquest esport. La gent omple els pavellons sempre, és increïble l’ambient que hi ha. Als jugadors com jo, que tenim una beca completa, els fan sentir especials. Tracten molt bé als esportistes.

La temporada que ve serà l’última a la universitat, què vol fer després?

M’agradaria jugar a Europa, però sempre com a professional.

Olivier 1

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.