Sergio Manzano fa només un parell de setmanes que ha agafat les regnes del primer equip del TGN Bàsquet. L’entrenador barceloní, amb molta experiència a Lliga Femenina 2 i, sobretot, a Lliga Femenina Challenge (la segona màxima categoria del bàsquet estatal) arriba després d’una pretemporada atípica en el conjunt lila —l’entrenador havia de ser Òscar Pedroche, però, finalment, per problemes personals aquell tècnic no va incorporar-se a la banqueta del club tarragoní— i amb poc temps per afrontar una temporada històrica en l’entitat: el primer curs en una lliga estatal, la Lliga Femenina 2, la tercera màxima categoria del bàsquet femení a Espanya.
El primer partit és a tocar (dissabte, 4 d’octubre a la pista del Maristas de la Corunya) i Manzano, un tècnic seriós i molt exigent, considera que a l’equip encara li falta molta feina per arribar al punt de forma i de coneixement tàctic i tècnic que ell desitja.
Fa quinze dies que va aterrar al TGN Bàsquet, quina impressió li ha provocat el club fins ara?
M’he trobat un projecte en concordança amb allò que els responsables del club m’havien explicat. Hi ha hagut coses que m’han sorprès, però.
Quines?
En positiu, vull dir, com la quantitat d’equips que té l’entitat [50], l’estreta vinculació amb l’escola [Vedruna Sagrat Cor] i les instal·lacions, que són molt bones. Però si parlem en clau de primer equip, aquesta no és la pretemporada que, en condicions normals, jo hauria dissenyat, clar.
Quina pretemporada hauria fet?
Em refereixo al fet d’haver arribat ara i no haver pogut planificar la temporada. Allò que hauria estat ideal seria haver començat a preparar la pretemporada els mesos de març i abril i haver començat a entrenar a l’agost. Fent-ho així tindríem una càrrega de treball física i tècnica molt més elevada que la que tenim ara.
Creu que l’equip encara no està a punt?
Crec que el primer partit arriba massa aviat, però la competició no espera ningú. Intentarem aprendre el màxim les unes de les altres el més ràpid possible. Les jugadores hauran d’aprendre a patir per guanyar en aquesta categoria.
Abans ha dit que l’equip hauria de tenir una càrrega física —i tècnica i tàctica— més gran que la que té actualment. Vol un equip poderós en aquest apartat?
Si plantegem un bàsquet molt ràpid i molt intens en els entrenaments, perquè és així com volem jugar, he de dir que estem molt lluny del punt òptim.
Cal més temps per entrenar, doncs?
Nosaltres podem entrenar matí i tarda, una cosa que alguns dels nostres rivals no poden fer. Això ha de suposar un factor diferencial envers els nostres adversaris. Les jugadores han de ser conscients que els cal treballar molt més del que estaven acostumades a fer-ho fins ara en altres categories. Han de ser capaces d’aguantar 40 minuts a la màxima intensitat i crec que ara encara no poden fer-ho. A més, les jugadores dels equips de Super Copa i dels júniors s’han de posar al nivell del primer equip com més aviat millor.
Vist el que diu, en quin percentatge de posada a punt, a tots els nivells, físic, tàctic i tècnic, es troba l’equip segons vostè?
L’equip està, físicament, tècnicament i tàcticament, entre un 20% i un 25% del que a mi m’agradaria.
Aquest és el primer projecte del TGN Bàsquet en una categoria tan exigent com la Lliga Femenina 2. La plantilla és molt jove i la majoria de les integrants no tenen experiència en una lliga així. Vostè sempre avisa sobre la dificultat d’aquesta competició. Creu que les jugadores no s’adonaran de com és de complicada aquesta lliga fins que juguin els primers partits?
Sí, això s’ha de viure. És com un pare amb els seus fills, per molt que els diguis que han de fer una cosa, o no fer-la, no se n’adonen fins que els passa. L’equip ha de viure la realitat sobre què significa jugar en una competició estatal. Sempre es diu que jugadores que no han jugat mai en aquesta categoria no hi poden jugar, però això no és cert, sempre hi ha una primera vegada.
Plantilla jove, sense experiència a la lliga, però amb talent.
Quantes jugadores tenim que hagin jugat a Lliga Femenina 2? Una. Ara, estic convençut que hi ha jugadores a l’equip que tenen nivell per jugar en aquesta categoria, però ho han de demostrar i han de ser conscients de fins a quin punt és exigent aquesta lliga.
Abans esmentava les jugadores de l’equip de Super Copa i dels equips júniors. Més joventut encara. Què cal esperar d’aquestes basquetbolistes que venen del planter?
Les jugadores que pugen han d’entendre que els seus minuts en el primer equip són els dels entrenaments. Pujar al primer equip és un premi, però també suposa una millora per elles com a jugadores i per als seus equips [Super Copa, júniors…] quan vagin a jugar amb ells. D’entrada, però, han de quedar molts clars els rols de tothom.
Què vol dir?
No es pot pretendre jugar al primer equip pel simple fet de venir a entrenar. Els minuts s’han de guanyar, però això no vol dir que no hi hagi una jugadora, des de l’equip júnior, que faci un pas endavant i intercanviï aquest rol amb una jugadora del primer equip. Crec en la meritocràcia i en el premi a l’esforç. Si ha de jugar una júnior per davant d’una sènior, ho farà. Però, d’inici, s’han de respectar els rols.
L’equip té tres jugadores estrangeres. Només una ha jugat en aquesta lliga i té experiència a Europa (Emi García León). Això és una dificultat afegida?
Sí. Sempre que tens jugadores estrangeres cal un treball de comunicació, que entenguin la filosofia del club i l’objectiu de l’equip, que està per sobre de les seves estadístiques. També és important que tinguin una bona adaptació en un entorn que no coneixen. Són jugadores relativament joves, que estan a milers de quilòmetres de casa seva. Això s’ha d’entendre i sabem que no és fàcil. Totes tres necessitaran un procés d’adaptació.
Hem parlat molt sobre la joventut de la plantilla i si sobre això pot ser un hàndicap de cara a aquesta temporada, però en el primer partit oficial del curs contra el Viladecans les jugadores no van notar els nervis del debut a casa i van fer un autèntic partidàs. L’equip és fort mentalment?
Pel poc que he pogut veure fins ara, crec que hi ha jugadores que seran capaces d’assimilar qualsevol situació que ens trobem. No sabem com aniran les coses i hem d’estar preparades per qualsevol escenari. La temporada és llarga, són 26 jornades i pot passar de tot. La temporada passada, jo vaig començar 0-9 [a Lliga Femenina Challenge amb el Lima Horta] i ens vam salvar. No ens hem de posar nervioses, vagi com vagi tot.
El suport de l’entorn serà clau?
Sí. Una cosa que serà molt important serà la presència de públic als partits de casa. En el partit de Viladecans m’han dit que hi havia molta gent, i això és molt bo. Aquest és un pavelló molt gran [Palau d’Esports Catalunya a l’Anella Mediterrània de Tarragona] i si jugues i, en lloc d’estar buit, està ple, això et dona molta energia.
L’inici de la competició té un calendari peculiar. L’equip comença jugant a la pista del potent Maristas de la Corunya, després descansa una setmana, visita el CB Lleida i la setmana següent juga dos partits a casa en un mateix cap de setmana, contra els gallecs Arxil i Cortegada. Què li sembla?
El calendari és el que és i l’has d’acceptar. Començar fora de casa té algun avantatge, com la falta de pressió i més contra un rival molt fort, que l’any passat gairebé puja de categoria i que juga davant de molt públic. Després tenim una setmana sense partit i això ens vindrà molt bé per continuar entrenant. La doble jornada serà una mica intensa, sí.
Vostè és un entrenador del qual tothom en diu meravelles. Un tècnic que les vuit últimes temporades ha entrenat a la Lliga Femenina Challenge. Per què decideix acceptar l’oferta del TGN Bàsquet, un club amb molta il·lusió però totalment novell en categories professionals?
Sincerament, jo no volia entrenar aquesta temporada [somriu]. El motiu principal d’acceptar la proposta va ser sentir la il·lusió que tenien des del club en aquest projecte. I el fet de sentir també que l’entitat volia que fos jo la persona que iniciés que estigués al capdavant de l’equip. Sé que serà difícil. És un repte per a tothom. També per a mi. No és que estigués acomodat allà on estava [Lima Horta], perquè patia cada any per mantenir la categoria, però va bé sortir de la teva zona de confort. Pel poc que he vist fins ara, aquí hi ha molta gent que dedica molt de temps al club i jo, com a mínim, he de fer el mateix.
Quina mena d’entrenador és vostè? Es definiria com un tècnic que li agrada jugar per conceptes o és d’aquells que vol tenir tot mil·limetrat sense marge a la improvisació?
A mi m’agrada que els meus equips lluitin fins al final, no donin cap partit per perdut i tinguin una intensitat màxima. Dit això, soc més de jugar per conceptes i que les jugadores se sentin lliures més que totalment dirigides en cada jugada… Però per fer tot això es necessita temps.
