Irene Villegas busca la felicitat sobre la pista

Irene Villegas sempre té un somriure al rostre. És una noia simpàtica, amb ganes de fer broma, que desprèn bon rotllo. La felicitat en Villegas, però, va desaparèixer el curs passat. Una lesió al genoll va mantenir aquesta aler fora de les pistes durant més de sis mesos i allò que era alegria es va convertir en decepció i tristesa. Villegas va patir una luxació en el seu genoll dret que no va requerir una intervenció quirúrgica però el procés de recuperació va ser lent i dolorós, tot un via crucis per tornar a jugar a bàsquet, on és feliç. “Al començament no podia ni caminar. Amb el temps vaig començar a fer exercici per reforçar la part superior del tronc i més endavant, sessions per enfortir els quàdriceps i els bessons”, diu. Van ser hores i hores de patiment, de suor, de treball solitari a l’ombra d’un equip, el Nemser TGN Bàsquet, que estava en ratxa, que guanyava partits i escalava posicions en la classificació que feien somiar en un hipotètic ascens a Copa Catalunya. Villegas va tornar a l’equip, però no va tenir la presència a pista que s’esperava. Jugava poc i encara tenia dolor. Tot s’enfonsava al seu voltant. “Em vaig plantejar deixar el bàsquet. Havia treballat molt per tornar a jugar i encara em feia mal el genoll i, a més, no tenia minuts. Havia perdut la il·lusió”, admet. Irene, que té 28 anys, havia tornat al TGN Bàsquet dues temporades enrere, quan l’equip l’entrenava Juan Carlos Arjona en el seu segon curs, en una segona etapa de l’aler que l’ha mantingut en total en el club lila durant més de 8 campanyes.

A l’estiu, en ple dilema sobre si continuar jugant o no, va arribar el projecte d’unió del bàsquet femení. Tot a l’hora. Ella no havia jugat mai a Copa Catalunya i el TGN Bàsquet li va proposar jugar en el sènior B, que milita a Primera Catalana, la mateixa categoria on jugava el curs passat. Villegas va acceptar. “No puc deixar de jugar a bàsquet, m’agrada molt. A més, no volia retirar-me amb aquella mala sensació que vaig tenir el curs passat, amb la lesió i sense jugar gaire. Volia tornar a recuperar el meu nivell i gaudir sobre la pista”, assegura. Amb tot, Villegas no va tenir gens de sort. En el primer partit de pretemporada, en la primera acció que va tocar la pilota, un cop amb una rival va acabar amb una fractura de nas. “Va ser molt mala sort. Ara, començo a trobar-me cada vegada més a gust sobre la pista, però encara em falta una mica de decisió en l’un contra un per culpa del cop i la manca de confiança amb el genoll que, tot i estar molt bé, de tant en tant encara em provoca molèsties”, diu.

Així, Irene Villegas només ha disputat 4 dels 7 partits que el Tarragona Fem Bàsquet B ha jugat enguany i en els dos últims, contra l’Olesa i el Sedis ha estat la jugadora més destacada ofensivament de l’equip, amb 11 i 13 punts respectivament i amb 3 triples en cada partit. “No sóc una líder en cap sentit ni ho vull ser, ans al contrari. No sóc d’aquelles jugadores que pensen que si l’equip té problemes els pot resoldre ella mateixa, no. S’ha d’animar i fer que tothom posi de la seva part. Si volgués ser la protagonista absoluta faria un esport individual i això és un esport d’equip. Totes juguem i aportem. L’equip sortirà de la situació si treballem totes juntes i confiem en les nostres capacitats”, explica. Aquest és el gran repte per Villegas i la resta del Tarragona Fem Bàsquet B. El conjunt lila és cuer després de 7 jornades, amb cap victòria i encaixant derrotes contundents que es produeixen bàsicament per una desconnexió total després del descans. “No sóc capaç d’explicar perquè ens passa això. El fet és que juguem molt bones primeres meitats i després del descans ens enfonsem. Això, a més, ens afecta moralment perquè perdre de tants punts ens ensorra i costa molt tornar a la dinàmica d’entrenaments a principis de setmana. Crec que ens falta confiar en nosaltres mateixes, en veure que som capaces de jugar de tu a tu amb qualsevol. És com si, al descans, no ens creguéssim que estem fent un bon partit i, a partir del tercer quart ens enfonsem”, analitza.

Les dues bones actuacions en els dos últims partits han permès veure la millor versió d’Irene Villegas en més d’un any, unes actuacions que, però no són completes segons la jugadora, que considera que ha de millorar en molts aspectes. “Em falta aquella velocitat i electricitat que tenia el meu joc. A mesura que em trobi millor i amb més confiança amb el genoll espero recuperar-les. També he de defensar millor, clar. Pel que fa al tir [6 triples en 2 partits], sí que tinc més efectivitat i això és, en gran part, gràcies al meu entrenador, Sergi Farré, que insisteix molt perquè tiri”, diu. Villegas comença a deixar enrere el calvari personal del curs passat i ja dibuixa un somriure altre cop. Un somriure que serà complet quan l’equip comenci a guanyar partits.