Els tres Preferents: l’elit a la cantonada després d’un any sense competir

Falten, amb prou feines, cinc dies perquè la competició d’alt nivell trenqui amb la rutina desesperant dels últims dotze mesos en el món del bàsquet català (i de l’esport en general). Després d’un any entrenant sense veure la llum al final del túnel, l’exigència de l’elit irromp en clubs com el TGN Bàsquet, que veurà com aquest cap de setmana comencen tres dels seus quatre equips que militen en les màximes categories de l’esport de la cistella català. A banda del primer equip de l’entitat, el sènior femení, que jugarà el dissabte 6 de març a la pista del CB Roser (17 h) en la rebatejada Copa Catalunya com a Campionat d’Espanya de Primera Divisió Femenina, tres equips més del club estan en les màximes categories del bàsquet català: el Júnior femení Preferent (entrenat per Pau Robert), el Cadet femení 05 A (Albert del Rey) i l’Infantil femení Preferent (Agustí Oriol). El primer debutarà el 13 de març perquè en la primera jornada de lliga li ha tocat descans, mentre que els altres dos s’enfrontaran al Femení Sant Adrià A i al SESE respectivament. Només l’Infantil femení Preferent jugarà a casa, serà dissabte a les 12.45 h (Consulteu aquí emparellaments, calendaris i bases de competició dels tres equips).

Ha estat un any molt difícil per als esportistes, però sovint no es pensa en els entrenadors, els cervells de la màquina (l’equip), que han hagut de salvar un munt d’obstacles per tal de mantenir la dinàmica dels seus grups a la pista, fora d’ella i dins del cap de les seves jugadores. Tota una prova de foc mes rere mes i que ara desemboca abruptament en una competició amb la incertesa de saber com respondran les seves pupil·les a la sortida de l’ostracisme. De cop. Com algú que s’ha passat mesos en una cova, en la foscor i, de cop i volta, surt a ple dia amb un sol enlluernador. A cegues.

Esteu a punt de començar la competició, quin sentiment teniu després de gairebé un any sense poder fer-ho?

Pau Robert (PR): És un sentiment estrany. Per un costat ens sentim privilegiades per poder començar a jugar en la lliga més competitiva del país, però, per altra banda,  no podem deixar de pensar en totes les jugadores i jugadors que encara no ho poden fer.

Albert del Rey (AdR): Per una banda hi ha ganes, alegria i, fins i tot, emoció per tornar a fer allò que més ens agrada. Però també tinc respecte o por perquè tot surti bé i que ningú de l’equip es contagiï durant aquests partits.

Agustí Oriol (AO): És evident que no estem al 100% pel que fa a la forma física i ens falta el ritme competitiu que et proporciona jugar partits cada setmana. Hem de tenir en compte que no juguem un partit oficial des de fa un any, però tot l’equip té molta il·lusió per començar a fer el que més ens agrada, que és jugar partits.

Els últims 12 mesos han estat del tot excepcionals, amb una aturada de la competició, sense poder entrenar… Què heu fet per mantenir la motivació de les vostres jugadores? I de vosaltres mateixos?

PR: Tant l’Àlex Garrido (l’altre entrenador de l’equip) com jo mateix estem molt contents de l’actitud de les jugadores. Com en totes les temporades, hi ha setmanes en les quals tot va més rodat i altres on tot costa una mica més, però en general sempre s’han mostrat amb moltes ganes de treballar i seguir aprenent tot i les circumstàncies. Aquesta predisposició i constància per part seva ens ha empès en tot moment a seguir donant el millor de nosaltres com a tècnics.

AdR: Hem estat entrenant tot aquest temps excepte tres setmanes. Intentàvem motivar les jugadores amb exercicis competitius i enviant vídeos, frases, fotos motivadores… La jugadora vol jugar, sigui en un entrenament o en un partit. Hem intentat que juguessin.

AO: No hem fet res especial. Ens hem centrat a ser millors jugadores i donar forma a l’estil de joc que volem tenir com a equip. Penso que, a escala mental, el bàsquet ha estat molt important per a elles, especialment quan hem pogut tenir tot l’equip. En uns moments on hi ha tantes coses que no es poden fer, entrenar ha estat mot important per a elles.

Què és allò que més us ha costat (basquetbolísticament parlant) en aquest període de pandèmia.

PR: A l’hora de plantejar el contingut a treballar ens hem vist bastant condicionats pel nombre de jugadores que hem tingut en els entrenaments. Pot passar que durant una temporada “normal” hi hagi algun entrenament en què no hi siguin totes jugadores de l’equip, però no ens havíem trobat mai que fos durant un període tan llarg de temps.

AdR: Mantenir el nivell d’exigència. Hi havia moments que només entrenàvem perquè tocava i no perquè hi hagués un futur. Fer entendre a les jugadores que cal entrenar al 100% en cada acció ha estat complicat.

AO: El que més ens ha costat ha estat tenir continuïtat en els entrenaments i tots els avantatges que això comporta. Cada cop que estàvem a un bon nivell ens han confinat mig equip o l’equip sencer. Hi ha hagut èpoques en què hem entrenat amb 4 o 5 jugadores a mitja pista perquè teníem mig equip amb confinament municipal. Aquestes aturades ens han dificultat que tot el grup pogués créixer al mateix temps.

Segur que tots o algú de vosaltres no heu pogut disposar sempre de tot l’equip per a entrenar, ja sigui perquè alguna jugadora viu fora del municipi o la comarca o per altres motius. Com s’entrena amb totes aquestes dificultats?

PR:  Sempre hem intentat transmetre tranquil·litat a les jugadores. Hem après a viure dia a dia, sense pensar en el futur a mitjà termini, valorant cada sessió i aportant el millor de cadascú perquè l’equip segueixi creixent.

AdR: Hem estat molt afortunats amb el tema dels confinaments. Només hem patit el comarcal. I era l’època en què havies d’entrenar a mitja pista, per tant fèiem molta tècnica individual. Jo els enviava l’entrenament i elles el feien al seu poble.

AO: Al novembre no vam poder entrenar, al desembre i gener vam fer tots els entrenaments amb 5, 6, o màxim 7 jugadores. Ens hem hagut d’adaptar, com tothom. Hem estat més centrats a treballar aspectes tècnics i de lectures de joc. Hi ha alguna jugadora que ha hagut de fer confinament domiciliari tres vegades. Tot això dificulta molt que tot l’equip vagi alhora. Hem tingut jugadores que han pogut entrenar regularment durant tres mesos i altres que fa dues setmanes que han tornat a entrenar.

La situació que hem viscut us ha fet estar més pendents de les vostres jugadores fora de la pista que en altres temporades?

PR: Amb la majoria de jugadores ens hem pogut seguir veient a pista i per les instal·lacions del club, ja que n’hi ha força que són entrenadores del mateix i, amb les que per temes de mobilitat no han pogut venir, ens hem mantingut en contacte freqüentment.

AdR: No. Sempre he tingut tendència a preocupar-me per elles.

AO: És cert que hem hagut de facilitar a les jugadores que no podien venir a entrenar sessions físiques i de tècnica individual, però a part d’això, el tracte ha estat similar als altres anys.

Ha estat l’any més complicat des que sou entrenadors?

PR: No. Crec que totes les temporades tenen moments molt bons i d’altres que no ho són tant. Evidentment que ens hagués agradat que tot hagués anat d’una altra manera, però hem de pensar que al cap i a la fi totes estem bé de salut i que tenim a tocar l’inici de la competició.

AdR: Sí, de llarg. Molt feixuc tot plegat. Ha costat molt haver de fer quatre pretemporades i repetir moltes coses.

AO: Ha estat complicat en el sentit que a l’octubre teníem l’equip preparat mentalment i físicament per començar a jugar i el fet de no poder començar la lliga va ser un cop dur. La veritat és que moltes jugadores no ho han passat bé, però tenim la sort de tenir un grup molt maco, el qual, malgrat les circumstàncies, ha treballat sense queixar-se i han donat el millor d’elles mateixes en cada entrenament.

A la foto, d’esquerra a dreta: Agustí Oriol, Albert del Rey i Pau Robert.

En quin moment arriben els vostres equips i vosaltres mateixos a l’inici de la lliga?

PR: Sobretot amb molta il·lusió. A nivell físic i de bàsquet hem treballat tot el que hem pogut, adaptant-nos a les diferents circumstàncies que se’ns han plantejat. El més important és que mentalment estem preparades i amb moltes ganes d’iniciar la competició.

AdR: Arribem justetes, ens falten moltes coses. L’avís d’inici de competició coincideix amb la prohibició d’entrenar juntes. I això ha reduït el temps de preparació.

AO: Encara ens falten algunes setmanes per tenir el to físic que ens agradaria i en l’àmbit competitiu ens falta rodatge (com a tots els equips suposo) però mentalment crec les ganes que té l’equip per jugar poden ajudar a dissimular tots aquests factors.

Heu pogut treballar tots els conceptes i aspectes del joc durant aquests mesos?

PR: Crec que els entrenadors ens hem hagut de reinventar i hem après a adaptar-nos a les diferents situacions que hem hagut de viure a causa de les diferents restriccions. Però a avui dia estem molt satisfets del que hem treballat i de l’evolució i la millora de l’equip.

AdR: Hem intentat millorar les mancances que existien a l’equip i treballar conceptes que a Preferent A s’haurien de conèixer.  Hem fet molta tècnica individual i defensa en espais reduïts. Potser el que menys hem fet ha estat contraatac, però ja ho portaven molt ben treballat de la temporada anterior.

AO:  Hem tingut temps per treballar molts aspectes tècnics i tàctics, el principal problema és que hem estat més de tres mesos sense poder fer un 5×5 perquè als entrenaments no érem suficient gent. Però gràcies al volum d’entrenaments que vam fer a l’estiu i al setembre i l’octubre crec que arribem en un punt òptim.

Quins objectius us marqueu per a la lliga que ara comença?

PR: Gaudir de la competició donant el màxim. Entenem que durant aquest temps que no hi ha hagut lliga els equips de la categoria també s’han vist afectats per la pandèmia i no ens plantegem pensar situacions externes. Ens hem de centrar a tornar a gaudir de la competició i retrobar-nos amb les millors sensacions possibles contra els millors equips del país. Crec que és un repte molt il·lusionant.

AdR: Tornar a competir. No jugarem al nostre nivell. Passarem de no jugar durant una temporada a enfrontar-nos a un candidat a ser campió d’Espanya [Femení Sant Adrià A]. Nosaltres hem d’intentar que ens guanyin els partits no perdre el partit nosaltres. Ofensivament volem que les jugadores s’expressin sense por; defensivament busquem una intensitat que als entrenaments ha començat a aparèixer en aquest tram final.

AO: El principal objectiu és competir al màxim cada partit i que les jugadores puguin gaudir de tornar a disputar partits de bàsquet. Els resultats depenen en part de nosaltres, però també dependran del nivell dels nostres rivals. L’equip sap que no se’ls exigeix resultats concrets a curt termini (després d’estar un any sense competir hi ha certes coses que no les podem demanar) però el que també tenen clar és que tenen una responsabilitat com a equip i que no poden donar menys del 100% en cap partit i no em refereixo només a esforç sinó també a concentració, generositat i responsabilitat individual.

El fet que no hi hagi públic veient els partits us pot afectar negativament o positivament?

PR: Negativament. Jo entenc l’esport, independentment de la categoria i del nivell, com una activitat per compartir-la i gaudir-la amb els teus. Se’ns farà molt estrany veure les graderies del Saco buides, però esperem que a poc a poc les puguem tornar a veure i sentir empenyent, com sempre.

AdR: Serà diferent. No caldrà cridar per a donar instruccions, ja et sentiran [riu].
Serà tot molt més calmat i pedagògic. Un ambient adequat per a poder formar-les.

AO: A tots ens agrada jugar amb públic, l’ambient d’un pavelló en un partit important és indescriptible, aquest punt d’adrenalina no el tindrem, però és la situació que ens ha tocat viure. Jo crec que l’equip és prou madur per a jugar a un alt nivell hi hagi públic o no.