Montse Martí: “És el moment de gaudir d’un altre tipus de coses”

By
Updated: maig 27, 2015

Montse Martí Avià (14/10/1983), capitana del Nemser TGN Bàsquet, va penjar les botes fa poc més de 10 dies, quan el seu equip va jugar l’últim partit de la temporada contra l’Igualada (62-51) en un matx que va servir perquè el conjunt lila igualés la millor classificació de sempre, la quarta posició en la primera catalana. Martí és un producte made in Sagrat Cor. Hi va estudiar de petita i ara hi treballa com a mestra i tota la seva carrera esportiva ha transcorregut entre, tal com diu ella, “els seus patis”. Són 25 anys d’entrega i bàsquet per una escola i un club al qual continuarà lligada en forma d’entrenadora, membre de la junta directiva i de l’equip de mares, tot i que ella encara no ho és.

 

– Com et sents?

– Em sento prou bé, pensava que em costaria més. Suposo que m’he anat fent a la idea durant tota la temporada.

– Diuen que la gent, quan arriba a la jubilació, l’endemà, després d’un munt d’anys treballant, no saben què fer. Has tingut aquesta sensació?

– No, de moment no. Suposo que com que continuaré jugant amb l’equip de mares i, per tant, no deixaré de jugar completament, doncs no tinc aquesta sensació.

– Per què ho deixes?

– Ho deixo, primer de tot, per la fascitis plantar que pateixo de fa 9 anys…

– I es pot jugar amb una fascitis plantar durant tant de temps?

– Sí, jo ho he fet. Amb tot, fa mal, sobretot després dels partits i l’endemà, en què vas coixa al matí, després de llevar-te.

– No ho deixes només per això…

– Arriba un moment en què has de decidir quines són les teves prioritats. Són molts anys de dir no a sopars d’amics o sortides de caps de setmana perquè tenies partit. Potser és el moment de gaudir d’un altre tipus de coses que no només el bàsquet.

– Estàs cansada del bàsquet?

– No, perquè si estigués cansada del bàsquet, no entrenaria canalla ni hagués decidit formar part de l’equip de mares. Estic cansada del compromís d’haver d’entrenar tres vegades per setmana, de no tenir caps de setmana lliures. No es tracta d’haver avorrit aquest esport o la competició.

– Què faràs dins el club ara?

– Entrenar a la base. Això no ho deixaré.

– Continuaràs sent membre de la junta?

– Sí.

– Després de 25 anys, quin ha estat el teu millor moment com a jugadora?

– [Es queda pensativa] N’hi ha molts.

– Posa’m un exemple

– L’any que vam pujar a Segona. Feia dos o tres anys que jugava al sènior i vam aconseguir l’ascens aquí a fora, perquè aleshores no teníem el pavelló, al pati de les grades, com l’anomenàvem.

– I el pitjor moment?

– Farà més de dos anys i va durar dues temporades en què el club, l’equip i tots ho vam passar molt malament.

– Què va passar?

– Va haver una persona que va fer molt mal. Ell no va quallar al club o no va entendre l’entitat. Sabia molt de bàsquet però no va connectar amb les jugadores, no ho va saber transmetre, no ho sé.

– Quan va acabar l’últim partit de lliga i et van fer un homenatge, tu vas fer un petit discurs i vas esmentar que hi va haver algun entrenador que preferiries no recordar. Era aquest?

– Sí

– Hi ha hagut algun entrenador que t’hagi marcat molt?

– És molt difícil triar-ne un, però em quedaria amb dos. Un seria Jordi Crespo, que ens va agafar a preinfantil. Nosaltres veníem de tenir sempre la mateixa entrenadora i el nostre grup era bastant difícil de dominar. De fet, no érem realment un equip i mai havíem tingut un entrenador que fos un noi. Passàvem de ser nenes a adolescents [riu].

– Va ser un amor a primera vista?

– [riu] No, però hi havia moltes incògnites en el fet que ens entrenés Jordi Crespo. Ell ens va fer ser un equip.

– I l’altre entrenador?

– Jordi Muñoz. Recordo amb molt d’amor aquella etapa al júnior, tant tàcticament com tècnicament va ser molt important. A ell li agraeixo tot perquè vaig aprendre moltíssim i va ser un moment en la meva carrera esportiva que em vaig adonar que podria ser allò que volgués. Ell em va ajudar a pujar al sènior, que aleshores entrenava Toni Martorell.

IMGP1028m

– Què t’ha faltat fer com a jugadora?

– Potser haver jugat a Copa Catalunya. Ens hem quedat a les portes dues vegades, perquè hem quedat quartes dues vegades en tres anys. Amb tot, no crec que sigui una jugadora per aquest nivell.

– Portes al club 25 anys i, per tant, tens una molt bona perspectiva de com és l’entitat. Com ha estat l’evolució del TGN Bàsquet en aquests anys?

– Hi ha una part bona i una de no tan bona. La part positiva és que hem evolucionat molt amb el bàsquet, hem aconseguit que la gent decideixi que els seus fills juguin a bàsquet perquè els hi agrada no perquè és una activitat més que els manté ocupats. En aquests anys la ciutat ens coneix més també. La part negativa és que abans hi havia més germanor. Vull dir, sorties a les cinc de classe i et quedaves fins a la teva hora d’entrenament i veies la resta dels equips. Estaves tot el dia vivint el bàsquet.

– Per què no passa això ara?

– No ho sé. Potser abans no hi havia tantes coses. La gent està apuntada a moltes coses: anglès, música… La societat ha canviat.

– Cap on ha d’anar el club?

– Ha de seguir creixent. Hem de continuar formant jugadors i persones, i millorar esportivament, és clar.

– Què significa per a tu el Sagrat Cor?

– És la meva casa. He passat i passo moltes hores en aquesta escola [és mestra]. El meu pare entrenava futbol sala quan era petita i em quedava fins que ell acabés. Emocions, sensacions, records. Els patis sempre estan presents en la meva ment. El club era el nostre somni, fer-nos grans. Partim d’una escola però hem evolucionat.

– Aquesta evolució pot portar el club a Lliga Femenina 2?

– Ho veig encara lluny, però no impossible.

– Quins somnis tenies de petita?

– Jugava a bàsquet perquè m’agradava, però mai pensava a arribar a l’equip sènior o a primera catalana. A mesura que et feies gran t’anaves fent més competitiva i coneixies a les jugadores del primer equip com la Mònica Bueno o la Deli que, en aquells moments, eren els meus referents. Elles van estudiar aquí i van arribar al sènior, i ara jo ho he complert també.

– Ets una bona llançadora de tres punts. Això és talent innat o és el resultat de molta feina?

– Ho he treballat molt. He d’admetre que al començament llençava amb dues mans, agafant la pilota com si anés a fer una passada, amb els colzes oberts [riu]. El més fort és que les ficava. Vaig tenir un entrenador, l’Alfonso Iglesias, que va insistir molt en això. Un dia, en un entrenament, em va obligar a fer un exercici que jo em vaig prendre com un càstig: tot l’equip estava a mitja pista i jo estava a l’altra mitja. Havia de llençar amb una sola mà i l’altra al darrere. Anys més tard vaig veure que allò va ser molt útil.

– Aquest exercici també es fa amb altres jugadors i no tothom té tan bon canell…

– Suposo que hi ha un component d’exigència. Quan em quedava als patis sempre tenia una pilota a la mà i llençava a cistella. A la parcel·la dels meus pares hi havia una cistella en una de les parets i també a la piscina. L’autoexigència de cadascú és allò que el fa evolucionar. I et diré més: en domini de pilota sóc nul·la. Tot el que és canvis de mans, etc, no sóc gens bona.

– Per què no?

– Per què, en aquest aspecte, no m’he autoexigit. Em vaig centrar amb el tir.

– Què li diries a la gent que no li agrada l’esport femení?

– Que la gent ha de saber què va a veure. Si algú pensa que si va a un partit de bàsquet femení veurà alley-oops, esmaixades i salts impossibles, va errat i, per tant, no li agradarà. El bàsquet femení és diferent, molt tècnic. Aquí, al TGN Bàsquet, en els partits del sènior A el pavelló sempre s’omple i més enguany que hem jugat a dos quarts de set de la tarda.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *